Tinc 44 anys. Vaig néixer i visc a Barcelona. Llicenciada en Biologia per la UB i doctorada per la UAB. Casada i mare de dos fills. Per mi la ciència i la política són dues vies paral·leles.Assessora de la Regidoria de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona des de fa quatre anys, Coordinadora de Barcelona d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), mare de dos fills...Com ho compagina? Li queda temps per a vostè?
-Sí clar -riu-. De fet, si comparo els quinze anys que he estat treballant en un laboratori privat i els quatre anys que he estat a l’Administració pública, he pogut passar molt més temps amb els meus fills aquests últims anys que no pas abans. En una empresa privada l’horari és molt rígid i per més que ara tingui reunions o treballi algun dissabte, aquesta feina em permet compaginar millor les dues coses i més tenint un marit que se n’ocupa sempre que pot. Evidentment a l’Administració pública s’entén molt millor la necessitat de compaginar la vida personal i la professional. Penso que el fet que les empreses privades no facin cap esforç per entendre-ho és un error i les que no camviïn en aquest aspecte ho pagaran molt car.
-Així, com ha estat el canvi?
-Ha estat positiu i n’estic molt contenta. M’agrada molt la carrera professional que he desenvolupat però també la política m’ha interessat tota la vida. Però tot té ventatges i inconvenients, i és clar que m’anyoro. Vaig fer la carrera perquè m’agradava i és inevitable sentir rencança quan penso que no podré tornar-hi.
-Per què?
-Són dues vies molt separades. Per més que segueixi anant a congressos i llegint, veig que m’he quedat enraderida. El motiu principal, però, és que t’estigmatitzen pel fet d’haver-te dedicat a la política enlloc de veure-ho com un període en el què t’has dedicat a vetllar pel bé de tothom. Tothom critica la política però algú ha de fer-la, no?
-Vostè va ser la primera responsable de joventut d’Iniciativa per Catalunya a la seva creació. Com valora la implicació dels joves en la política?
-Considero que és molt important que hi hagi un moviment juvenil fort i que els joves sentin que formen part d’alguna cosa. No vol dir que tots han de militar organitzacions polítiques. Des d’entitats de temps lliure, o esplais, qualsevol tipus d’organització juvenil és important perquè no deixa de ser una escola que forma una part de les persones com per exemple el fet d’aprendre a viure en una societat, la qual cosa no sempre s'aprèn a l’escola.
-Pensa que hi ha suficients joves implicats a EUiA?
-Sí n’hi ha, però no tans com voldríem. Però és quelcom cíclic, el moviment juvenil passa per pujades i baixades, com és normal. El fet és que desconfien d’una determinada visió del polític distant de la societat amb qui no s’identifiquen. Realment no es pot representar una societat on el principal problema és l’habitatge i la feina sense haver tingut mai problemes en aquest aspecte. Es crea la figura d’una gent amb realitats molt diferents a les de les persones de carrer. Cal procurar que la gent que es dediqui a la política, encara que sigui temporalment, hagi viscut la mateixa realitat que els ciutadans que no s’hi dediquen.
-EUiA i Iniciativa per Catalunya Verds sempre van junts. Què és el que els manté com a moviments político-socials separats?
-En primer lloc per raons històriques. A EUiA gairebé tots provenim del PSUC, on va haver tot un procés de greus enfrontaments ideològics en una primera instància que provoquen un trencament l’any 81. I és fruit d’aquest desmembrament de l’esquerra dels socialistes de casa nostra. Evidentment les relacions s’han reconstruit i per això estem en coalició. Tots som conscients que és necessari que aquesta esquerra vagi a la una. Tenim suficients punts en comú com per anar junts però també en tenim en desacord com per no ser una mateixa força política. De fet EUiA ja no és un partit, és un moviment polític i social constituït per comunistes, trusquistes, anarquistes…Un partit demana una unitat no només orgànica sinó ideològica molt més comuna i troncal que no tenim. Així que treballem junts per a complir els objectius comuns. Tots dos tenim aquesta component verda i vermella, però a Iniciativa pesa molt més la component verda i a EUiA la vermella. Amb aquesta opció ens trobem tots còmodes i ens està anant bé i la societat catalana, cada vegada més plural, ho enten i fa una valoració positiva de la diversitat.
-Què destacaria del programa electoral d’EUiA?
-Prioritzem la importància de les coses quotidianes. No podem construir la millor ciutat del món, una ciutat aparador dirigida als turistes a costa de que els que vivim a Barcelona sentim la ciutat cada cop menys nostra. Una ciutat aparador és molt còmode per als que no hi viuen però incomoda per la resta. Cal donar valor polític a les petites quotidianitats, que són les que formen la vida de la gent i el que, en definitiva, construeix la ciutat. D’altra banda aquest és un aspecte que s’ha treballat força, barris amb jardins, peatonalitzacions, etc., però ara cal donar un pas endevant, que és el de l’habitatge i del treball en condicions, un problema heredat de tota una política on les administracions públiques no han intervingut. No podem contruir una ciutat d’esquena a la gent que hi viu, perquè es desvincula i aleshores arriba un punt en què “som tant estratosfèrics” que no la veiem nostra. El més important han de ser les persones i cal escoltar-les.
-Tant Joan Saura com Imma Mayol defensen la legalització de totes les drogues per tenir-ne una gestió més controlada. Des del punt de vista de la salut, com ho contempla?
-És una situació molt hipòcrita però a la vegada paranoica. Tenim una societat absolutament permisiva amb dues drogues legals com són l’alcohol i el tabac i en canvi totalment restrictiva amb la resta, però tot són drogues i hem d’intentar que el seu ús sigui el mínim possible. Amb el tabac s’han pres mesures però sóm incapaços d’establir una llei restrictiba amb l’alcohol i hem sucumbit a les pressions de les empreses alcoholeres. Estic d’acord amb que hi ha tota una vessant cultural però, hem d’acceptar-les per més destructiva que sigui? A nivell de l’Administració pública i de vida i danys, costa infinitament més l’alcohol i el tabac que no pas altres tipus de drogues. Des del marge de la salut pública, ens trobem amb la paradoxa que les drogues legals són relativament fàcils de combatre i les que no ho són resulta impossible controlar-les. Si les legalitzéssim podriem atendre molt millor les persones que en són víctima i combatre-ho millor. D’alguna manera n’aplaudim unes i enterrem les altres, com si no existíssin. La millor manera és combatre-les en un pla d’igualtat, totes són drogues i per tant estan dins del mateix sac. Podriem controlar-ne la distribució i la venda i fer unes lleis tant o més prohibitives que les del tabac, que de fet està molt més restringit que no el cannabis.
-I què en pensa, del tema dels okupes?
Creiem que quan es parla d’okupes cal fer una revisió històrica, perquè és cert que ha hagut un moviment amb uns principis ideològics molt clars i compromesos però ara la majoria no en són seguidors. Ens trobem amb gent que okpua per necessitat, d’altres que ho fan seguint aquests principis de projecció cultural i gent que se n’aprofita per pur vandalisme. La via penal de l’okupació no és la solució perquè no contempla aquestes diferències i per tant ens neguem a tractar el moviment com ho fa el Partit Popular. En sap greu, però, que el Partit Socialista de Catalunya està fent una mica el joc en aquest aspecte i dificulta el tractament de l’arrel del problema.
-Serien aplicables lleis com la d’Holanda, on s’atorga el dret d’okupar una vivenda si ha estat més d’un any deshabitada?
-Mesures com aquestes les estem intentant introduir a la llei de l’habitatge. Les administracions han de garantir aquest dret abans que el de l’especulació. Estem d’acord a expropiar les finques que estan desocupades per donar-ne un ús social però no ens hem fixat plaços. L’important és crear un consens social al respecte, no volem imposar res.
-Com preveu que aniran aquestes eleccions?
-Tot i que nosaltres no fem enquestes i tenim una campanya molt austera perquè no tenim prous diners o preferim destinar-los a altres qüestions. Penso que les coses no canviaran gaire de com estan actualment i per tant dono per fet que seguirà havent un govern tripartit dins el qual probablement hi haurà una reordenació de les forces. Tenim bones espectatives i creiem que podem crèixer.
-De fet en les darreres eleccions van augmentar molt…
-Sí, moltíssim, però també va ser degut al fenòmen que ICV i EUiA tornaven a anar junts, cosa que no podem menysprear. Hem estat capaços de seguir l’acord amb la qual cosa es dóna una visió d’estabilitat i de futur indispensable de cara a fidelitzar el vot. Però aquest cop no comptarem amb la novetat i per això no penso que hi haurà un canvi molt notable però sí que de segur creixerem i que les altres forces del govern romandràn estables o baixaran. D’altra banda, ens preocupa força el problema de l’abstenció.
-En poques paraules, què valora més del que ha fet el tripartit fins ara?
-La màxima importància en aquest mandat han estat les polítiques d’atenció a les persones. La valentia per afrontar un canvi de model i posar-n’hi les bases. Ha estat un mandat de transició, no només pel canvi d’alcalde sinó perquè aquest govern s’ha replantejat les polítiques que s’estaven fent fins el moment i ha detectat una sèrie de deficiències a la ciutat i, com a mínim, ha començat a posar les eines per canviar-ne la dinàmica. Cosa important perquè per un govern el més fàcil és mantenir la tendència.
-El que menys…?
-És difícil… En termes globals, potser la manera de promoure la ciutat. Hem estat anclats en aquest model anterior de Barcelona en l’àmbit econòmic, turístic… S’ha continuat venent aquesta ciutat aparador. Model que crec que està clarament finiquitat i que cal reubicar. L’ordenança del civisme també ha ajudat en aquest aspecte.
-Per finalitzar amb un toc d’humor, com encaixen els polítics el programa Polònia?
-El cert és que m’agrada molt. Permet la gran avantatge de veure aquesta imatge dels polítics més propera, són persones normals i corrents com qualsevol altra. I tot i que és una caricatura, i dels polítics en coneixo una part més personal, és una bona manera d’apropar els ciutadans a la política. A part que també és molt important que algú tracti la política amb humor, i més en l’anomenada etapa de la “crispació”. És un indicador de salut en aquest país, de fet, penso que si hagués un programa semblant a nivell d’Estat les coses anirien d’una altra manera.
