ENTREVISTA A DAVID FERNANDEZ, AUTOR DE "CRÒNIQUES DEL SIS I ALTRES RETALLS DE LA CLAVEGUERA POLICIAL"

Faries distincions entre el contingut dels mitjans de comunicació de masses que pertanyen a empreses privades i el dels públics?

-A les empreses sempre hi ha uns interessos molt funcionals, cosa que es fa especialment patent als mitjans audiovisuals, que són pur entreteniment. Dins el canal de control del públic, sense arribar al maccarthisme, hi ha tota mena de circuits imposats que recorden la pertinença a empreses jerarquitzades. En qualsevol cas, el periodista sap que se la pot jugar publicant certes coses. Els públics estan controlats pel poder polític de torn i els privats pels propietaris. Que el 85 % del que passa a Àfrica o Àsia estigui en mans de ser explicat per quatre agències multinacionals que sempre ens donen la seva visió encara fa més obvi aquest domini. Qualsevol d’aquestes empreses creen l’univers social que més s’adiu als seus interessos.

-I són aquests mitjans els responsables de que en l’imaginari col·lectiu els okupes s’associïn a joves que cremen contenidors i no pas a seguidors d’un moviment social?

-En gran mesura sí. Els estigmes funcionen molt, pensem, per exemple, en l’associació que es fa del musulmà amb el terrorista. No es transmet que els ideòlegs dels okupes són gent respectable i normal. Em pregunto quants periodistes han entrat en una casa okupada...no saben que es tracta d’un moviment molt heterogeni. A Barcelona hi ha unes 300 cases okupades i d’aquestes hi ha una part que fa reivindicacions de caràcter politico-social, contra l’especulació, per exemple, i una altra de gent que okupa en funció d’un sistema de vida precaritzat i sobreviu com pot. I és clar que en el segon cas, caracteritzat per la marginalitat, la convivència no es fàcil, però és indignant que s’hagin arribat a punts tal com l’equiparació dels okupes amb etarres del País Basc, la qual cosa és d’un simplisme absolut i una intencionalitat política evident. La imatge que es té dels okupes és construïda des de diferents gabinets de premsa i s’és incapaç d’analitzar la societat tal com és, desigual i amb un munt de pobresa. No cal ser de Jarrai per fer una manifestació a favor de l’ensenyament públic i una minoria de joves es dediquin a tirar pedres. Amb l’ordenança del civisme el principi de la simplificació de Goebbels funciona amb una puntualitat esparverant.

-Però creus que hi ha una relació directa amb l’incívic que fa botellón i després malmet el mobiliari urbà i tots aquests dèficits socials dels que parles? Si tots els que persegueixen l’ordenança del civisme tinguessin una visió més solidaria de la ciutat no actuaríem així, perquè al cap i a la fi som nosaltres mateixos qui ho acaba pagant amb més personal de neteja, equipament…impostos.
-Segur. Que Barcelona té problemes de convivència a solucionar és un fet. Nosaltres inclús ho hem defensat. En el cas de la festa major de Gràcia, per exemple, la figura del “brètol” no va amb la nostra cultura comunitària, ni la oficial ni l’alternativa. A aquesta gent el barri li és totalment indiferent i no aporten cap valor positiu. És necessari que se sàpiga que no tenen res a veure amb les xarxes socials. El problema és que es categoritza i paguen justos per pecadors.

-Hi ha cases okupades que s’utilitzen com a locals on drogar-se i cometre actes vandàlics. Un exemple són les que hi ha al Masnou. És probable que el fet que la gent us vegi amb mals ulls sigui responsabilitat d’aquest tipus d’okupes?

-L’okupació és una pràctica consistent a ocupar espais buits desemparats per l’especulació on s’aplica l’autogestió. En realitat, la majoria de cases okupes no molesten els veïns sinó el contrari, s’hi fan xerrades, tallers, activitats culturals…és quelcom molt distant del que es pretén vendre. Casos com els del Masnou, però, s’utilitzen per marginalitzar aquest moviment. El que no es diu és que fins i tot l’Assemblea d’Okupes, que té un criteri ètic molt potent, denuncia aquestes pràctiques. És una llàstima que mediàticament el moviment okupa es redueixi a aquesta minoria de casos i que el poder s’encarregui de desallotjar abans les cases sociopolítiques que les cases on es trafica droga. És evident què els preocupa més.

-En el context de les declaracions de Joan Saura i Imma Mayol referents a la defensa del moviment okupa, creus que a Catalunya seria aplicable una llei semblant a la d’Holanda, on es compta amb el dret d’okupar una casa si aquesta ha estat deshabitada durant un any, o és una idea utòpica?

-Amb la classe política que tenim, caracteritzada per la seva poca seriositat, és una utopia. S’ha intentat demanar però els polítics responen amb cinisme. Sobretot a Barcelona, on per nosaltres, l’estructura de l’ajuntament s’ha convertit en un monstre inaccessible. Ha hagut molts intents però només n’ha prosperat un a Sant Cugat, “Torre Bonica”, un cas atípic en què l’Assemblea d’Okupes va aconseguir que l’ajuntament els cedís l’espai i va permetre que es convertís en un centre cívic de profit. A Barcelona és pràcticament impossible, i la prova està en les polítiques de desocupació promogudes per Jordi Hereu. S’està buscant la reforma curta per poder desallotjar qualsevol casa okupa en 48 hores, el que suposa la pena de mort del moviment. Estem en una situació molt complicada i respecte les declaracions de Joan Saura i Imma Mayol, és ridícul parlar de “desallotjament de bon rotllo” i declarar-te antisistema conduint un Audi A-4.

OPINIONES DE LOS USUARIOS DEL BICING: PROS Y CONTRAS

BICING EN IMÁGENES

Una estación de Bicing a las 8:30 de la mañana








La misma terminal a las 8 de la tarde

BICING: UN SERVICIO CON FUTURO QUE HACE PELIGRAR EL ALQUILER TRADICIONAL DE BICILETAS

Se estima que el alquiler de bicicletas ha disminuido entre un 25% y un 30%

Uno se siente como el rey de la calzada e incluso puede mirar por encima del hombro a los coches. Al mismo nivel que los motoristas y los conductores de autobús. Viento, velocidad, respeto entre los usuarios, respeto al medio ambiente…y encima no se requiere aprobar ningún examen. Visto desde aquí arriba todo parece estar cerca. Del puerto a Arc de Triomf, de Arc de Triomf a Canaletes, de Canaletes a Universidad… todo al más puro estilo de “Verano Azul”. Un montón de rojo sobre negro se cruza sin parar. Son las nuevas bicicletas del servicio Bicing instalado en Barcelona hace poco más de dos meses.

A pesar de las ventajas que supone la instauración de un nuevo medio de transporte en la ciudad, no todo son buenas noticias, al menos no para el negocio de alquiler de bicicletas tradicional.

Alexandre Meya, propietario del local “Bicitram” situado en Ciutat Vella, fundó su establecimiento hace 20 años y fue el primero en abrir una tienda de alquiler de bicicletas en Barcelona. Recuerda con rencor cómo entonces algunos políticos y el primer tiniente de alcalde acudieron a hacerse fotos con él y apoyaron su iniciativa. Ahora, en cambio, siente que se la han jugado. Asegura que la implantación del Bicing, cuyas tarifas no dan lugar a la competencia, les está afectando mucho. Por este motivo, las 20 empresas barcelonesas que se dedican al negocio se han asociado y han llevado a cabo distintas reuniones con el Ayuntamiento. Aún así, según Meya, sólo han logrado llegar a un acuerdo muy mediocre y ni siquiera están seguros de que se cumpla.

Alexandre Meya alza una de sus bicicletas en señal de reivindicación

Por el momento han conseguido retirar la página web de Bicing en inglés, lo que según Meya suponía una “trampa” dirigida a los turistas. Además, se les ha garantizado que no se ejecutará el proyecto de instalación de un lector de targetas de crédito en las estaciones que significaría la posibilidad del alquiler immediato. “Lo único que nos protege es el proceso de registro del servicio, que implica unos días de espera. Si se efectua la propuesta de añadir este sistema a las terminales nos destrozarán”, lamenta el propietario de “Bike Rental Barcelona”, situado en el barrio Gòtic.

El Ayuntamiento también ha prometido no prolongar los treinta minutos que incluye la tarifa. De todos modos, Meya se muestra desconfiado. Considera que este transporte es una competencia desleal por parte del Ayuntamiento que

no esperaban y cree que “es más facil tratar con delicuentes que con políticos”. De hecho, manifiesta que su intención era actuar por la vía legal, opción que vio frustrada al no contar con el apoyo de sus colegas de profesión, a los que respeta “que les de miedo jugar con tanta desventaja”. Meya matiza que detrás de este nuevo medio de transporte está Clear Channel, una empresa americana con ánimo de lucro muy potente.

Gabriel, de “Bike Rental Barcelona”, admite que el Bicing sólo les afecta parcialmente y que por ello no piensan en la reducción del p

recio de sus tarifas. No obstante, se mantiene a la espectativa porque “aunque estamos haciendo presión y parece que hemos obtenido algo no habrá nada por escrito hasta después las elecciones”.

Por su parte, Ester Boadas, propietaria de la empresa dedicada a la organización de rutas turísticas en bicicleta “Un cotxe menys”, se muestra más optimista. “No nos hemos visto muy perjudicados porque vivimos del servi

cio de tours. Aún así, me preocupan los establecimientos que se limitan al alquiler”. Lo que explica su adherimiento a la asociación para negociar con la regidoría.

Afortunadamente, el Bicing parece no haver afectado negativamente a los comercios de venta de bicicletas. Al contrario. Joan, que trabaja en la antigua tienda de bicicletas “Castells” (fundada el 1928) piensa que es probable que las ventas incluso aumenten. “Mas bicis en la calle significa más ventas”.

Una de las terminales de Bicing se sitúa delante de "Bicicletes Castells"
(Clique en la imagen para ampliar)

Después de todo, nunca puede llover al gusto de una ciudad entera. Eso sí, los 23.000 usuarios que ya disfrutan del Bicing podrán remojarse a sus anchas.

JORDI VALLS, “POETA DE LA CIUTAT” 2006

“No crec en la il·luminació de
les muses, tothom és poeta"

-Un llibre

-“The waste land”, de T.S. Elliot

-Una pel·lícula

-“Pink Floyd: El mur”, una pel·lícula debastadora

-Una cançó

-“Ne me quite pas”, de Jaqcues Brel

-Una ciutat

-Dublín, una ciutat gran, o sinó una població molt allunyada del món, al Pallars Sobirà

-Un carrer de Barcelona

-El passeig de Sant Joan, un record d’infantesa

E

xisteixen, les muses, o la inspiració es troba a base de buscar-la?

-Hi ha una mica de tot, però confio més en la feina del treball diari que no pas en la inspiració. D’altra banda cada poema és un món diferent, i mentre alguns surten després de treballar-los molt, n’hi ha que s’escriuen en un quart d’hora. Abans era més radical i pensava que la inspiració simplement no existia. Actualment, però, sí he detectat que a vegades hi ha un estat de gràcia que fa que els poemes funcionin.

-Com sap que un poema funciona?

-Quan es produeix la comunicació entre l’autor i el lector i aquest reacciona. En aquest moment el poema deixa de ser del poeta i passa a formar part del lector.

-Les grans editorials no s’interessen pels llibres poètics. Com va aconseguir publicar “D’on neixen les penombres?”, el seu primer recull?

-Tots els llibres que tinc publicats són premis literaris, que d’alguna manera és la condició per accedir a la seva publicació. El premi Martí Dot atorgat a “D’on neixen les penombres?” el 1994 va ser l’inici d’aquesta trajectòria.

-Es pot viure de la poesia?

-Definitivament no, però no em sembla malament, perquè la poesia et dóna una llibertat que no et donen altres tipus de literatura. No et sents forçat a publicar ni a agradar a un públic que sovint mana els autors. Pensem, per exemple, en Conan Doyle, que va veure’s obligat a ressuscitar Sherlock Holmes. La meva feina és la de llibreter i sóc poeta perquè m’agrada.

-Quina ha estat la seva influència més directa?

-Les influències canvien cada dia perquè no som cada dia una mateixa persona, però si haig de triar algú que m’ha influït directament, aquest és Màrius Sampere. El vaig conèixer gràcies a que va estar treballant durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, on visc, i vaig poder aconseguir la seva adreça. Li vaig enviar poemes i a partir d’aquí va sorgir una relació molt profitosa que a dia d’avui encara existeix. Per mi, Sampere ha estat un guia, una persona que m’ha orientat no tant en quant a les lectures sinó a trobar un punt de vista propi i madurar el sentit del gust. El considero el meu mestre.

-Per què el títol de “Violència gratuïta”?

-Buscava un títol que impactés, però també tenia la intenció de trobar un sentit profund a aquesta expressió tant contradictòria. Hi ha alguna violència que sigui gratuïta? Amb aquest nom em refereixo més aviat a la violència del pas del temps i a l’agressió de la ciutat que ens va despersonalitzant. “Violència gratuïta” és, precisament, un recull de poemes crus.

-En una entrevista publicada a La Vanguardia diu que és poeta urbà per força. Li hagués agradat estar més en contacte amb la natura?

-Sí. Haver tingut una infantesa desnaturalitzada és una petita frustració que sempre m’acompanya.

-Com definiria Barcelona?

-Barcelona és l’àrea metropolitana.

-És molt cru en algunes definicions, especialment amb la de La Rambla. És el seu aspecte que li condiciona la mirada o és la seva mirada el què condiciona l’aspecte de la Rambla?

-La imatge clàssica de la rambla és la de la Rambla de les Flors, molt ben definida per Segarra, per exemple. Durant l’època del Noucentisme es tenia una visió de la Rambla molt positiva però ara és una zona que s’ha anat degradant amb els anys. Actualment és un parc temàtic pensat únicament i exclusiva per als turistes i això fa que per els que hi vivim sigui una àrea molt despersonalitzada.

-Al poema “El cirerer” es pot deduir que no va ser gaire bon estudiant. És autodidacta?

-Sí, era força mal estudiant i vaig ser autodidacta. De fet, a banda que sempre m’ha agradat llegir, em dedico a vendre llibres, feina que em permet fer moltes lectures i que continua a casa. Per mi va ser un avanç important entrar al món de la llibreria perquè va fer que tingués a l’abast tots els autors i que pogués aprofundir en els referents que fins aleshores eren esquemàtics. Sempre he estat un lector compulsiu.

-Creu que hi ha prou poesia a les escoles?

-Avui en dia veig que es juga molt amb les cançons, la qual cosa ja és un primer contacte amb la poesia. El sentit del ritme, per exemple, s’està treballant molt bé però no sé perquè en edats posteriors la poesia no es considera tant important com les obres de narrativa. Es menysté la capacitat dels nens i diuen que ho capten millor però no hi estic d’acord. Cal que s’ensenyi a apreciar l’art.

-El poeta neix o es fa?

-Es fa. Tothom és poeta, no crec en la il·luminació de les muses. Hom és capaç de captar poesia en qualsevol moment de la vida. L’enamorament, sense anar més lluny, és pura poesia.

Entrevista a ISABEL RIBAS SEIX, 5ª a la llista de la candidatura ICV-EUiA

“No podem construir una ciutat dirigida als turistes a costa dels que vivim a Barcelona”

Tinc 44 anys. Vaig néixer i visc a Barcelona. Llicenciada en Biologia per la UB i doctorada per la UAB. Casada i mare de dos fills. Per mi la ciència i la política són dues vies paral·leles.

Assessora de la Regidoria de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona des de fa quatre anys, Coordinadora de Barcelona d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), mare de dos fills...Com ho compagina? Li queda temps per a vostè?

-Sí clar -riu-. De fet, si comparo els quinze anys que he estat treballant en un laboratori privat i els quatre anys que he estat a l’Administració pública, he pogut passar molt més temps amb els meus fills aquests últims anys que no pas abans. En una empresa privada l’horari és molt rígid i per més que ara tingui reunions o treballi algun dissabte, aquesta feina em permet compaginar millor les dues coses i més tenint un marit que se n’ocupa sempre que pot. Evidentment a l’Administració pública s’entén molt millor la necessitat de compaginar la vida personal i la professional. Penso que el fet que les empreses privades no facin cap esforç per entendre-ho és un error i les que no camviïn en aquest aspecte ho pagaran molt car.

-Així, com ha estat el canvi?

-Ha estat positiu i n’estic molt contenta. M’agrada molt la carrera professional que he desenvolupat però també la política m’ha interessat tota la vida. Però tot té ventatges i inconvenients, i és clar que m’anyoro. Vaig fer la carrera perquè m’agradava i és inevitable sentir rencança quan penso que no podré tornar-hi.

-Per què?

-Són dues vies molt separades. Per més que segueixi anant a congressos i llegint, veig que m’he quedat enraderida. El motiu principal, però, és que t’estigmatitzen pel fet d’haver-te dedicat a la política enlloc de veure-ho com un període en el què t’has dedicat a vetllar pel bé de tothom. Tothom critica la política però algú ha de fer-la, no?

-Vostè va ser la primera responsable de joventut d’Iniciativa per Catalunya a la seva creació. Com valora la implicació dels joves en la política?

-Considero que és molt important que hi hagi un moviment juvenil fort i que els joves sentin que formen part d’alguna cosa. No vol dir que tots han de militar organitzacions polítiques. Des d’entitats de temps lliure, o esplais, qualsevol tipus d’organització juvenil és important perquè no deixa de ser una escola que forma una part de les persones com per exemple el fet d’aprendre a viure en una societat, la qual cosa no sempre s'aprèn a l’escola.

-Pensa que hi ha suficients joves implicats a EUiA?

-Sí n’hi ha, però no tans com voldríem. Però és quelcom cíclic, el moviment juvenil passa per pujades i baixades, com és normal. El fet és que desconfien d’una determinada visió del polític distant de la societat amb qui no s’identifiquen. Realment no es pot representar una societat on el principal problema és l’habitatge i la feina sense haver tingut mai problemes en aquest aspecte. Es crea la figura d’una gent amb realitats molt diferents a les de les persones de carrer. Cal procurar que la gent que es dediqui a la política, encara que sigui temporalment, hagi viscut la mateixa realitat que els ciutadans que no s’hi dediquen.

-EUiA i Iniciativa per Catalunya Verds sempre van junts. Què és el que els manté com a moviments político-socials separats?

-En primer lloc per raons històriques. A EUiA gairebé tots provenim del PSUC, on va haver tot un procés de greus enfrontaments ideològics en una primera instància que provoquen un trencament l’any 81. I és fruit d’aquest desmembrament de l’esquerra dels socialistes de casa nostra. Evidentment les relacions s’han reconstruit i per això estem en coalició. Tots som conscients que és necessari que aquesta esquerra vagi a la una. Tenim suficients punts en comú com per anar junts però també en tenim en desacord com per no ser una mateixa força política. De fet EUiA ja no és un partit, és un moviment polític i social constituït per comunistes, trusquistes, anarquistes…Un partit demana una unitat no només orgànica sinó ideològica molt més comuna i troncal que no tenim. Així que treballem junts per a complir els objectius comuns. Tots dos tenim aquesta component verda i vermella, però a Iniciativa pesa molt més la component verda i a EUiA la vermella. Amb aquesta opció ens trobem tots còmodes i ens està anant bé i la societat catalana, cada vegada més plural, ho enten i fa una valoració positiva de la diversitat.

-Què destacaria del programa electoral d’EUiA?

-Prioritzem la importància de les coses quotidianes. No podem construir la millor ciutat del món, una ciutat aparador dirigida als turistes a costa de que els que vivim a Barcelona sentim la ciutat cada cop menys nostra. Una ciutat aparador és molt còmode per als que no hi viuen però incomoda per la resta. Cal donar valor polític a les petites quotidianitats, que són les que formen la vida de la gent i el que, en definitiva, construeix la ciutat. D’altra banda aquest és un aspecte que s’ha treballat força, barris amb jardins, peatonalitzacions, etc., però ara cal donar un pas endevant, que és el de l’habitatge i del treball en condicions, un problema heredat de tota una política on les administracions públiques no han intervingut. No podem contruir una ciutat d’esquena a la gent que hi viu, perquè es desvincula i aleshores arriba un punt en què “som tant estratosfèrics” que no la veiem nostra. El més important han de ser les persones i cal escoltar-les.

-Tant Joan Saura com Imma Mayol defensen la legalització de totes les drogues per tenir-ne una gestió més controlada. Des del punt de vista de la salut, com ho contempla?

-És una situació molt hipòcrita però a la vegada paranoica. Tenim una societat absolutament permisiva amb dues drogues legals com són l’alcohol i el tabac i en canvi totalment restrictiva amb la resta, però tot són drogues i hem d’intentar que el seu ús sigui el mínim possible. Amb el tabac s’han pres mesures però sóm incapaços d’establir una llei restrictiba amb l’alcohol i hem sucumbit a les pressions de les empreses alcoholeres. Estic d’acord amb que hi ha tota una vessant cultural però, hem d’acceptar-les per més destructiva que sigui? A nivell de l’Administració pública i de vida i danys, costa infinitament més l’alcohol i el tabac que no pas altres tipus de drogues. Des del marge de la salut pública, ens trobem amb la paradoxa que les drogues legals són relativament fàcils de combatre i les que no ho són resulta impossible controlar-les. Si les legalitzéssim podriem atendre molt millor les persones que en són víctima i combatre-ho millor. D’alguna manera n’aplaudim unes i enterrem les altres, com si no existíssin. La millor manera és combatre-les en un pla d’igualtat, totes són drogues i per tant estan dins del mateix sac. Podriem controlar-ne la distribució i la venda i fer unes lleis tant o més prohibitives que les del tabac, que de fet està molt més restringit que no el cannabis.

-I què en pensa, del tema dels okupes?

Creiem que quan es parla d’okupes cal fer una revisió històrica, perquè és cert que ha hagut un moviment amb uns principis ideològics molt clars i compromesos però ara la majoria no en són seguidors. Ens trobem amb gent que okpua per necessitat, d’altres que ho fan seguint aquests principis de projecció cultural i gent que se n’aprofita per pur vandalisme. La via penal de l’okupació no és la solució perquè no contempla aquestes diferències i per tant ens neguem a tractar el moviment com ho fa el Partit Popular. En sap greu, però, que el Partit Socialista de Catalunya està fent una mica el joc en aquest aspecte i dificulta el tractament de l’arrel del problema.

-Serien aplicables lleis com la d’Holanda, on s’atorga el dret d’okupar una vivenda si ha estat més d’un any deshabitada?

-Mesures com aquestes les estem intentant introduir a la llei de l’habitatge. Les administracions han de garantir aquest dret abans que el de l’especulació. Estem d’acord a expropiar les finques que estan desocupades per donar-ne un ús social però no ens hem fixat plaços. L’important és crear un consens social al respecte, no volem imposar res.

-Com preveu que aniran aquestes eleccions?

-Tot i que nosaltres no fem enquestes i tenim una campanya molt austera perquè no tenim prous diners o preferim destinar-los a altres qüestions. Penso que les coses no canviaran gaire de com estan actualment i per tant dono per fet que seguirà havent un govern tripartit dins el qual probablement hi haurà una reordenació de les forces. Tenim bones espectatives i creiem que podem crèixer.

-De fet en les darreres eleccions van augmentar molt…

-Sí, moltíssim, però també va ser degut al fenòmen que ICV i EUiA tornaven a anar junts, cosa que no podem menysprear. Hem estat capaços de seguir l’acord amb la qual cosa es dóna una visió d’estabilitat i de futur indispensable de cara a fidelitzar el vot. Però aquest cop no comptarem amb la novetat i per això no penso que hi haurà un canvi molt notable però sí que de segur creixerem i que les altres forces del govern romandràn estables o baixaran. D’altra banda, ens preocupa força el problema de l’abstenció.

-En poques paraules, què valora més del que ha fet el tripartit fins ara?

-La màxima importància en aquest mandat han estat les polítiques d’atenció a les persones. La valentia per afrontar un canvi de model i posar-n’hi les bases. Ha estat un mandat de transició, no només pel canvi d’alcalde sinó perquè aquest govern s’ha replantejat les polítiques que s’estaven fent fins el moment i ha detectat una sèrie de deficiències a la ciutat i, com a mínim, ha començat a posar les eines per canviar-ne la dinàmica. Cosa important perquè per un govern el més fàcil és mantenir la tendència.

-El que menys…?

-És difícil… En termes globals, potser la manera de promoure la ciutat. Hem estat anclats en aquest model anterior de Barcelona en l’àmbit econòmic, turístic… S’ha continuat venent aquesta ciutat aparador. Model que crec que està clarament finiquitat i que cal reubicar. L’ordenança del civisme també ha ajudat en aquest aspecte.

-Per finalitzar amb un toc d’humor, com encaixen els polítics el programa Polònia?

-El cert és que m’agrada molt. Permet la gran avantatge de veure aquesta imatge dels polítics més propera, són persones normals i corrents com qualsevol altra. I tot i que és una caricatura, i dels polítics en coneixo una part més personal, és una bona manera d’apropar els ciutadans a la política. A part que també és molt important que algú tracti la política amb humor, i més en l’anomenada etapa de la “crispació”. És un indicador de salut en aquest país, de fet, penso que si hagués un programa semblant a nivell d’Estat les coses anirien d’una altra manera.

Áfricas Cosas que pasan no tan lejos
de Bru Rovira

Atomic Music és un grup musical d’origen ugandès format per dos vocalistes, tres guitarristes, un bateria, teclats i un cos de ball. Amb motiu de la campanya de mobilització per a la prevenció del sida al Sudan, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els va triar com a reclam i va finançar-los una gira artística pel sud, de la qual el reporter de La Vanguardia Bru Rovira en va ser testimoni. La filosofia del grup es basa en la importància de les persones, “el dinero no es nada, se esfuma tal como llega”, recorda Sango Lohenzola (alies El Emperador), líder de la banda. Tant ell com Papi Ngoy, el bateria, es permeten de parlar amb aires de grandesa, i és que són conscients que les seves actuacions fan feliç a centenars de persones i que els fan evadir-se de la misèria sempre que inunden l’aire polsegós amb la seva música com si es tractés d’una droga. Papi considera l’artista com un home que fa somniar, idea que es fa patent especialment en països com Sudan, on la fam és un dels problemes més alarmants, a més dels conflictes ètnics i les dures condicions mediambientals. Amb les seves dots de comediant sempre competeix amb Sango per ser el centre d’atenció i presumeix orgullós de la seva capacitat per atraure la gent. Mentre, El Emperador, característic per la franja groga de cabell que li recorre el cap des de la nuca fins al front (pentinat anomenat kasu), es mostra optimista davant l’adversitat i llueix les seves victòries amoroses (té onze fills de diferents dones). Bellario Alhoi Ngong, director general del Ministeri de Sanitat del Nou Sudan, és el doctor que els acompanya i s’encarrega d’organitzar els concerts amb els dirigents locals, preparar els mítings i aconseguir que els tres vehicles on viatgen Atomic Music puguin passar els controls militars. A més, també s’ocupa de comunicar i predicar la nova política sobre l’adulteri i l’ús del preservatiu del govern en les intervencions de conscienciació que es fan entre actuació i actuació.



Béatrice és el pseudònim d’una noia tutsi a qui Rovira coneix a Yaoundé (capital del Camerún) el 2002. El genocidi ruandès, que va acabar amb tota la seva família a excepció de la mare, la va obligar a fugir a Brusel·les quan tenia 15 anys. Béatrice, que aviat veu en el reporter algú en qui confiar, es converteix en la porta d’entrada de Rovira als terribles fets de Ruanda. Tot i que la seva relació no es manté de manera presencial, s’escriuen cartes sovint, on a més de respir’s-hi un cert aire de nostàlgia fruit del dolor i de l’esperança, es demostren les dots literàries i la cultura de Béatrice, que s’ha quedat atrapada a la seva infantesa i no sap si podrà superar l’experiència de la mort. Entre ambdós sembla haver una relació d’atracció per allò que no es coneix gaire i se sap que no s’acabarà de conèixer. Bru dedica l’últim paràgraf del seu llibre “Àfricas” per comunicar que la nena tutsi s’ha convertit en dona i ha reunit la força suficient per a tornar a Ruanda a afrontar el passat acompanyada del seu marit.


El crit de guerra atribuït al reporter José Martí Gómez és “una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la aventura...”. Probablement, l’essència del pensament d’un reporter actiu que sempre mira cap endavant.


Clea Koff és l’antropòloga forense que va estar a Ruanda el 1996 treballant pel Tribunal Penal Internacional i que va confirmar al seu llibre “El lenguaje de los huesos” que al genocidi ruandès els hutus, abans de matar les víctimes, els tallaven els tendons d’Aquiles per a immobilitzar-los sense opció a fugir i tornaven després a rematar-los.

Conferencia de J.A. Marina en la Facultad de Comunicación Blanquerna

Comunicación, el gran antídoto del miedo

Ferran Sáez y José Antonio Marina en el debate “Anatomía del miedo” de las Jornadas de Comunicación Blanquerna 2007

S

on las doce del mediodía y el aula 201 de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna está repleta de gente.Ferran Sáez, moderador i profesor de la FCB y José Antonio Marina, filósofo, pedagogo y autor de “Anatomía del miedo: un tratado sobre la valentía”, su último libro.

Sáez destaca que el invitado es un intelectual capaz de conectar con un perfil de lector que suele alejarse de los tratados filosóficos, “con él osan aproximarse a la filosofía”. Marina no duda en tomar la palabra y sorprende a todos cambiando su asiento en la mesa de la tarima por estar de pie detrás del atril, “soy profesor, lo prefiero así”, se oyen ciertos suspiros de alivio y comienza la sesión.

Su libro aborda cuestiones como la cobardía y la valentía, dos maneras de enfrentarse al miedo, pero él se ha dedicado a estudiar ante todo la inteligencia. La consciencia es el origen de la mayoría de nuestros temores, somos conscientes de muchos de los peligros a los que estamos expuestos y somos conscientes de que vamos a morir.

La actividad creadora de la inteligencia // Dentro del ámbito de la inteligencia, Marina enfatiza especial-mente lo que ésta hace de nuevo, comenta que los humanos no nos contentamos fácilmente y que por ello activamos los mecanismos de creación constantemente, nuestra vida es una búsqueda ininterrumpida. En sus estudios el filósofo toledano que cuando creamos no usamos una inteligencia simple, sino una acompañada de multitud de sentimientos. Niega la extendida tesis que afirma que la gran creación de la inteligencia es el conocimiento y, por tanto, la ciencia, puesto que ésta excluye los sentimientos y por ello se aleja de la realidad. Marina está convencido de que los humanos creamos o bien “para mantener el estado de ánimo o para cambiarlo si éste no nos satisface”. Después de este plante-amiento Marina pasa a la acción y manifiesta que los dos sentimientos que más le atraen son el miedo y la furia, sentimientos que, según él, poseen una amplia función comunicativa, “ambos se pueden provocar con gran facilidad”.

Mecanismos de defensa // Define el miedo como una emoción común en el reino animal que nos advierte de la presencia del peligro y ofrece una serie de mecanismos que cataloga como la huida, el ataque, la inmovilidad y la conducta de sumisión, que suele ser la más frecuente dado que a lo que más teme el hombre es al hombre. Algunos asistentes asienten tímidamente con la cabeza. Después de ejemplificar con animales estas actitudes Marina añade que los seres humanos somos de las pocas especies que las adoptan todas. “Lo malo es que este mecanismo benefactor se descompone y desencadena en miedos irracionales, nos paraliza y puede acabar tratándose de algo patológico”, por ello reclama que se establezca una educación del miedo y de los sentimientos en todas las áreas.

El miedo al servicio del poder // Introduce entonces el tema del aprovechamiento del miedo, los mecanismos amedrentadores que lo usan como elemento de poder y que divide en tres: transmitir miedo, cambiar creencias; y dar recompensas. Apela a los futuros periodistas que hay en la sala como si fuera su profesor de toda la vida y constata que éstos cuentan con dos elementos del poder: el de cambiar creencias y el de premiar.

La inseguridad como elemento de imposición del miedo // La esencia del poder es saber cómo someter a sus súbditos, algo fácil teniendo en cuenta lo vulnerables que somos al amedrentamiento del miedo, que en ocasiones se impone mediante amenazas y a veces se presenta de forma más sutil, cuando entra en juego el convencer a la gente de su incapacidad de hacer cosas y provocar así inseguridad e impotencia. La debilitación de la confianza se hace patente en las nuevas generaciones, “no sois capaces de determinar vuestro futuro”, lamenta refiriéndose a los jóvenes oyentes. Una estadística realizada por la Universidad de Valencia constata que el 80% de los estudiantes aspiran a ser funcionarios, y eso es porque responden al miedo con la inmovilidad, intentan pasar desapercibidos y prefieren inmergirse en la rutina antes que enfrentarse a la novedad. Esto nos conduce al miedo contemporáneo de la globalización, caracterizada por la pérdida de puntos de referencia claros y conse-cuente intento de recuperar el amparo que nos proporciona lo tradicional. El miedo a la desorientación se combate con el refugio. Otro mecanismo de amedren-tamiento habitual en nuestra sociedad es el del aislamiento de individuos. Una persona condenada a la marginación no puede superar el miedo sin comunicarse. “El gran antídoto del miedo es la comunicación”.

“El gran antídoto del miedo es la comunicación”

La utilización del miedo // A pesar de que las religiones nacen para protegernos del miedo y la inseguridad son precisamente algunas de las instituciones que más lo usan, en este caso, para mantener la sumisión de sus fieles. La seguridad es uno de los elementos más preciados en nuestra vida y por este motivo una nación que siente miedo puede acabar conformando un gran peligro, “el miedo nos hace aferrarnos a cualquier cosa”. Marina declara que el potencial del miedo se está utilizando de forma excesiva.

Métodos eficaces // El miedo puede llegar incluso a absorber la vida de un individuo pero aún así existen procedimientos eficaces para combatirlo. La mayoría de las fobias, por ejemplo, y al contrario de lo que puedan pensar sus afectados, tienen un muy buen tratamiento, que suele aplicarse mediante terapias. Marina aconseja que no debemos limitarnos a asumir nuestros temores, “lo que más fomenta la presencia del miedo es identificar-se con él sin internar hacerle frente”. En este momento el filósofo introduce el concepto de valentía, al que ha dedicado casi la mitad de su libro.

Valentía, la virtud del emprendedor // La valentía es un quinto mecanismo inventado por el ser humano, el que nos hace actuar a pesar del miedo que sentimos y que da origen a la vida moral de la humanidad, “alguien valiente decide hacer lo que está bien aunque tenga miedo o pereza”. Todas las culturas coinciden en que la valentía es un factor de seguridad. “Valiente es aquél que no deja de hacer nada valioso ni por el peligro ni por el esfuerzo que implique, es la virtud del emprendedor”.

Visita a la seu d'EUiA amb Rut Garrido García, responsable de la imatge i coordinació dels actes

EUiA, UN MOVIMENT POLÍTIC QUE PREN LES DECISIONS EN ASSEMBLEES

Seu d'Esquerra Unida i Alternativa. C/Dr.Aiguader 10-12 Cristina Bordas

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), rebutja inloure’s en la categoria de partit i en els seus estatuts es defineix com a moviment polític i social. Aquesta definició -explica Rut Garrido García, responsable de la imatge i coordinació dels actes d’EUiA- surt de la idea que les estructures partidàries tradicionals són massa jeràrquiques i no acaben de ser una bona eina per a la participació política de la gent, que és el que busca tot moviment d’esquerres.
La seva organització es basa en assemblees de base que tenen dues branques: la territorial (municipi, comarca o barri) i la sectorial o d’àmbit (o bé dels sectors estratègics de treball o bé de centres d’interès, com per exemple l’assemblea de cultura, espectacle i artistes). En el cas de la sobirania d’aquestes assemblees a Barcelona es produeix un cas curiós. La sobirania la té el conjunt de grups de la ciutat però a la mateixa vegada hi ha 12 assemblees territorials, per districte o per barri, a les quals aquest conjunt l’ha cedida.
La utilització del referèndum intern com a mecanisme per a prendre les decisions importants (acords de governs, coalicions electorals…) i les primàries per a l’elecció dels seus candidats i candidates seguint la dinàmica “d’una persona, un vot”, reflecteixen la ideologia democràtica d’aquest moviment.
Com en les darreres eleccions, EUiA es presentarà conjuntament amb Iniciativa els Verds i Entesa pel Progrés Municipal. Aquesta decisió s’ha pres en la negociació que va concloure a principis d’aquesta setmana i que s’ha fet efectiva en tots els municipis de Catalunya excepte en quatre. En aquests municipis no ha estat possible fer la candidatura perquè “en municipis on es coneix tothom és difícil posar-se d’acord”, esclareix Rut.
Els punts claus del programa electoral de la coalició per a les eleccions municipals d’enguany són la sostenibilitat, l’habitatge, la lluita contra l’exclusió i la defensa dels serveis públics. “Patim la síndrome de la privatització i creiem que la pública no es pot privatitzar perquè és la que garanteix la universalitat dels serveis”. Tot i així, Rut destaca que cal tenir en compte que cada municipi és una campanya, i donat que EUiA presenta prop de 400 candidatures, es dissenyen 400 campanyes.
L’últim acord promogut per EUiA és el pacte anticorrupció amb Izquierda Unida (IU) elaborat per Jordi Miralles, “hi ha d’haver un pacte anticorrupció entre totes les forces polítiques democràtiques”, que és el que IU ha proposat a nivell d’Estat. Reclamen que la via judicial funcioni, que els poders polítics i judicials actuïn quan tinguin indicis de corrupció i que sigui causa d’inelegibilitat el fet d’haver estat corrupte en algun moment i s’hagi demostrat. De totes maneres són conscients que es tracta d’una proposta amb limitacions, ja que “la corrupció la cometen les persones, no els partits”, matís que cal tenir en compte.
Rut Garrido, a través de la seva secretaria, tramita els actes i la imatge d’EUiA. Pel que fa al primer cas, es generen propostes d’activitats i d’actes arreu del territori i per àmbits. S’encarreguen de gestionar dades tals com els percentatges de vot o l’organització de mobilitzacions socials a determinades zones per a emetre el diagnòstic que determinarà on resultaria rentable fer un acte. El paper que desenvolupa és força tècnic, consisteix a oferir els mitjans necessaris per a la difusió adequada dels actes, convocar la gent, contactar amb la premsa, animar les assemblees més “mandroses” i donar-los facilitats, etc. Pel que fa a la imatge és la part més publicitària i de propaganda, que s’ocupa de la selecció dels materials, disseny i lemes de les campanyes. Decideixen el contingut de fons, a qui es volen dirigir, com, amb quin ritme i, en definitiva, la imatge que es vol transmetre.

La muerte de parias también merece un espacio mediático

Nos guste o no es evidente que no se puede publicar el fallecimiento de alguien desconocido si éste no implica consecuencias para la sociedad o ha sucedido en circunstancias poco habituales. ¿Qué espacio merece ser destinado a la muerte de dos obreros en los medios de comunicación de masas? Todo depende de lo anteriormente comentado. Si se tratara del fallecimiento de dos vecinos obreros de un pequeño pueblo o barrio sin mayor importancia, es probable que la prensa, las revistas e incluso algún canal locales informaran sobre lo sucedido a su limitado grupo de consumidores, pero sería un hecho que no transcendería hasta el punto de ser publicado en grandes soportes mediáticos.
Pero pongamos por caso, un momento, que la muerte de estos mismos obreros fuera consecuencia del incumplimiento de los requisitos mínimos que se le exigen a una empresa en cuanto a medidas de seguridad se refiere. Entonces, esta noticia podría desencadenar en un amplio conflicto al que algunos soportes le dedicarían incluso un paraguas mediático si se acaeciera, poniéndose en la palestra las malas condiciones en qué muchos obreros, la mayoría inmigrantes, se ven obligados a trabajar.