JORDI VALLS, “POETA DE LA CIUTAT” 2006

“No crec en la il·luminació de
les muses, tothom és poeta"

-Un llibre

-“The waste land”, de T.S. Elliot

-Una pel·lícula

-“Pink Floyd: El mur”, una pel·lícula debastadora

-Una cançó

-“Ne me quite pas”, de Jaqcues Brel

-Una ciutat

-Dublín, una ciutat gran, o sinó una població molt allunyada del món, al Pallars Sobirà

-Un carrer de Barcelona

-El passeig de Sant Joan, un record d’infantesa

E

xisteixen, les muses, o la inspiració es troba a base de buscar-la?

-Hi ha una mica de tot, però confio més en la feina del treball diari que no pas en la inspiració. D’altra banda cada poema és un món diferent, i mentre alguns surten després de treballar-los molt, n’hi ha que s’escriuen en un quart d’hora. Abans era més radical i pensava que la inspiració simplement no existia. Actualment, però, sí he detectat que a vegades hi ha un estat de gràcia que fa que els poemes funcionin.

-Com sap que un poema funciona?

-Quan es produeix la comunicació entre l’autor i el lector i aquest reacciona. En aquest moment el poema deixa de ser del poeta i passa a formar part del lector.

-Les grans editorials no s’interessen pels llibres poètics. Com va aconseguir publicar “D’on neixen les penombres?”, el seu primer recull?

-Tots els llibres que tinc publicats són premis literaris, que d’alguna manera és la condició per accedir a la seva publicació. El premi Martí Dot atorgat a “D’on neixen les penombres?” el 1994 va ser l’inici d’aquesta trajectòria.

-Es pot viure de la poesia?

-Definitivament no, però no em sembla malament, perquè la poesia et dóna una llibertat que no et donen altres tipus de literatura. No et sents forçat a publicar ni a agradar a un públic que sovint mana els autors. Pensem, per exemple, en Conan Doyle, que va veure’s obligat a ressuscitar Sherlock Holmes. La meva feina és la de llibreter i sóc poeta perquè m’agrada.

-Quina ha estat la seva influència més directa?

-Les influències canvien cada dia perquè no som cada dia una mateixa persona, però si haig de triar algú que m’ha influït directament, aquest és Màrius Sampere. El vaig conèixer gràcies a que va estar treballant durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, on visc, i vaig poder aconseguir la seva adreça. Li vaig enviar poemes i a partir d’aquí va sorgir una relació molt profitosa que a dia d’avui encara existeix. Per mi, Sampere ha estat un guia, una persona que m’ha orientat no tant en quant a les lectures sinó a trobar un punt de vista propi i madurar el sentit del gust. El considero el meu mestre.

-Per què el títol de “Violència gratuïta”?

-Buscava un títol que impactés, però també tenia la intenció de trobar un sentit profund a aquesta expressió tant contradictòria. Hi ha alguna violència que sigui gratuïta? Amb aquest nom em refereixo més aviat a la violència del pas del temps i a l’agressió de la ciutat que ens va despersonalitzant. “Violència gratuïta” és, precisament, un recull de poemes crus.

-En una entrevista publicada a La Vanguardia diu que és poeta urbà per força. Li hagués agradat estar més en contacte amb la natura?

-Sí. Haver tingut una infantesa desnaturalitzada és una petita frustració que sempre m’acompanya.

-Com definiria Barcelona?

-Barcelona és l’àrea metropolitana.

-És molt cru en algunes definicions, especialment amb la de La Rambla. És el seu aspecte que li condiciona la mirada o és la seva mirada el què condiciona l’aspecte de la Rambla?

-La imatge clàssica de la rambla és la de la Rambla de les Flors, molt ben definida per Segarra, per exemple. Durant l’època del Noucentisme es tenia una visió de la Rambla molt positiva però ara és una zona que s’ha anat degradant amb els anys. Actualment és un parc temàtic pensat únicament i exclusiva per als turistes i això fa que per els que hi vivim sigui una àrea molt despersonalitzada.

-Al poema “El cirerer” es pot deduir que no va ser gaire bon estudiant. És autodidacta?

-Sí, era força mal estudiant i vaig ser autodidacta. De fet, a banda que sempre m’ha agradat llegir, em dedico a vendre llibres, feina que em permet fer moltes lectures i que continua a casa. Per mi va ser un avanç important entrar al món de la llibreria perquè va fer que tingués a l’abast tots els autors i que pogués aprofundir en els referents que fins aleshores eren esquemàtics. Sempre he estat un lector compulsiu.

-Creu que hi ha prou poesia a les escoles?

-Avui en dia veig que es juga molt amb les cançons, la qual cosa ja és un primer contacte amb la poesia. El sentit del ritme, per exemple, s’està treballant molt bé però no sé perquè en edats posteriors la poesia no es considera tant important com les obres de narrativa. Es menysté la capacitat dels nens i diuen que ho capten millor però no hi estic d’acord. Cal que s’ensenyi a apreciar l’art.

-El poeta neix o es fa?

-Es fa. Tothom és poeta, no crec en la il·luminació de les muses. Hom és capaç de captar poesia en qualsevol moment de la vida. L’enamorament, sense anar més lluny, és pura poesia.