ENTREVISTA A DAVID FERNANDEZ, AUTOR DE "CRÒNIQUES DEL SIS I ALTRES RETALLS DE LA CLAVEGUERA POLICIAL"

Faries distincions entre el contingut dels mitjans de comunicació de masses que pertanyen a empreses privades i el dels públics?

-A les empreses sempre hi ha uns interessos molt funcionals, cosa que es fa especialment patent als mitjans audiovisuals, que són pur entreteniment. Dins el canal de control del públic, sense arribar al maccarthisme, hi ha tota mena de circuits imposats que recorden la pertinença a empreses jerarquitzades. En qualsevol cas, el periodista sap que se la pot jugar publicant certes coses. Els públics estan controlats pel poder polític de torn i els privats pels propietaris. Que el 85 % del que passa a Àfrica o Àsia estigui en mans de ser explicat per quatre agències multinacionals que sempre ens donen la seva visió encara fa més obvi aquest domini. Qualsevol d’aquestes empreses creen l’univers social que més s’adiu als seus interessos.

-I són aquests mitjans els responsables de que en l’imaginari col·lectiu els okupes s’associïn a joves que cremen contenidors i no pas a seguidors d’un moviment social?

-En gran mesura sí. Els estigmes funcionen molt, pensem, per exemple, en l’associació que es fa del musulmà amb el terrorista. No es transmet que els ideòlegs dels okupes són gent respectable i normal. Em pregunto quants periodistes han entrat en una casa okupada...no saben que es tracta d’un moviment molt heterogeni. A Barcelona hi ha unes 300 cases okupades i d’aquestes hi ha una part que fa reivindicacions de caràcter politico-social, contra l’especulació, per exemple, i una altra de gent que okupa en funció d’un sistema de vida precaritzat i sobreviu com pot. I és clar que en el segon cas, caracteritzat per la marginalitat, la convivència no es fàcil, però és indignant que s’hagin arribat a punts tal com l’equiparació dels okupes amb etarres del País Basc, la qual cosa és d’un simplisme absolut i una intencionalitat política evident. La imatge que es té dels okupes és construïda des de diferents gabinets de premsa i s’és incapaç d’analitzar la societat tal com és, desigual i amb un munt de pobresa. No cal ser de Jarrai per fer una manifestació a favor de l’ensenyament públic i una minoria de joves es dediquin a tirar pedres. Amb l’ordenança del civisme el principi de la simplificació de Goebbels funciona amb una puntualitat esparverant.

-Però creus que hi ha una relació directa amb l’incívic que fa botellón i després malmet el mobiliari urbà i tots aquests dèficits socials dels que parles? Si tots els que persegueixen l’ordenança del civisme tinguessin una visió més solidaria de la ciutat no actuaríem així, perquè al cap i a la fi som nosaltres mateixos qui ho acaba pagant amb més personal de neteja, equipament…impostos.
-Segur. Que Barcelona té problemes de convivència a solucionar és un fet. Nosaltres inclús ho hem defensat. En el cas de la festa major de Gràcia, per exemple, la figura del “brètol” no va amb la nostra cultura comunitària, ni la oficial ni l’alternativa. A aquesta gent el barri li és totalment indiferent i no aporten cap valor positiu. És necessari que se sàpiga que no tenen res a veure amb les xarxes socials. El problema és que es categoritza i paguen justos per pecadors.

-Hi ha cases okupades que s’utilitzen com a locals on drogar-se i cometre actes vandàlics. Un exemple són les que hi ha al Masnou. És probable que el fet que la gent us vegi amb mals ulls sigui responsabilitat d’aquest tipus d’okupes?

-L’okupació és una pràctica consistent a ocupar espais buits desemparats per l’especulació on s’aplica l’autogestió. En realitat, la majoria de cases okupes no molesten els veïns sinó el contrari, s’hi fan xerrades, tallers, activitats culturals…és quelcom molt distant del que es pretén vendre. Casos com els del Masnou, però, s’utilitzen per marginalitzar aquest moviment. El que no es diu és que fins i tot l’Assemblea d’Okupes, que té un criteri ètic molt potent, denuncia aquestes pràctiques. És una llàstima que mediàticament el moviment okupa es redueixi a aquesta minoria de casos i que el poder s’encarregui de desallotjar abans les cases sociopolítiques que les cases on es trafica droga. És evident què els preocupa més.

-En el context de les declaracions de Joan Saura i Imma Mayol referents a la defensa del moviment okupa, creus que a Catalunya seria aplicable una llei semblant a la d’Holanda, on es compta amb el dret d’okupar una casa si aquesta ha estat deshabitada durant un any, o és una idea utòpica?

-Amb la classe política que tenim, caracteritzada per la seva poca seriositat, és una utopia. S’ha intentat demanar però els polítics responen amb cinisme. Sobretot a Barcelona, on per nosaltres, l’estructura de l’ajuntament s’ha convertit en un monstre inaccessible. Ha hagut molts intents però només n’ha prosperat un a Sant Cugat, “Torre Bonica”, un cas atípic en què l’Assemblea d’Okupes va aconseguir que l’ajuntament els cedís l’espai i va permetre que es convertís en un centre cívic de profit. A Barcelona és pràcticament impossible, i la prova està en les polítiques de desocupació promogudes per Jordi Hereu. S’està buscant la reforma curta per poder desallotjar qualsevol casa okupa en 48 hores, el que suposa la pena de mort del moviment. Estem en una situació molt complicada i respecte les declaracions de Joan Saura i Imma Mayol, és ridícul parlar de “desallotjament de bon rotllo” i declarar-te antisistema conduint un Audi A-4.